Noves percepcions del món

La crónica dels fets ocorreguts durant les revoltes àrabs ha canviat en part la perecepció que la societat occiental té del món. Segons sembla els àrabs no eren ni tan indiferentment feliços vivint sota les dictadures, ni tan fanàtic-religiosos com ens pensàvem o ens fèien pensar. En canvi, en les seves queixes s'ha vist retratada la democràcia occidental. Una part significativa dels europeus i americans han seguit l'exemple àrab, sortint al carrer per tal de retornar a uns principis democràtics que actualment es troben en evident retrocés. Tots aquests fets han vingut contextualitzats clarament per una nova forma de tecnologia i comunicació que és la de les xarxes socials.

De fet, sembla com si al món s'hi estiguès formant una nova forma de conviure diferent de l'estructura econòmica pseudo-democràtica o directament dictatorial on s'ha sustentat fins avui la societat. Aquesta nova forma ho és perquè encara no es troba controlada pel poder centralitzat sinó que pertany a les associacions, als individus, a totes les persones que hi tenen interés. I no està controlada perquè no és deixa fer tan fàcilment. És una mena de pensament col·lectiu fet de relats, imatges i opinions creades entre tots. La immediatesa i l'espontaneitat dels comentaris pujats a twitter o facebook o la frescor i credibilitat de les imatges descarregades a la xarxa des dels mòbils ha fet que en els règims totalitaris s'obrissin escletxes a l'exterior que, amb major o menor fortuna, han estat utilitzades per a canviar les coses. Al menys per canviar la percepció que es té de les coses. De manera similar, a les democràcies occidentals l'agenda informativa selectiva dels grans mitjans informatius ha hagut de ser canviada per les evidències indefugibles que la xarxa duia. L'expansió viral de les notícies creades per la pròpia gent és cada dia una major amenaça per al control de la opinió pública dels mitjans. La plaça pública virtual sembla cada dia més forta. Mentre, el poder que la voldria ofegar té cada vegada menys credibilitat.

WEBGRAFIA:

- http://desdelamediterrania.cat/2011/03/03/revoltes-arabs-i-xarxes-socials/

- http://www.cafebabel.es/article/37496/revolucion-entre-tweets-primavera-arabe-periodismo.html

- http://www.lavanguardia.com/politica/20111022/54234096793/movimiento-y-politica.html

Análisi d'un bloc polític

Per a l'anàlisi lexicomètrica he investigat un bloc polític. Concretament el de la diputada al parlament espanyol i líder del partit UpyD Rosa Díez. Per alguna raó que se m'escapa he utilitzat aquest partit per als diferents treballs sobre política al llarg de la carrera i ara també ha estat així. Si en l'assignatura sobre teoria política vaig poder observar cóm aquest partit s'ajustava als paràmetres actuals de tendència política de caire representatiu, ara he pogut extreure algunes conclusions que defineixen una mica més les seves linies directius com a partit.

S'han usat per a l'anàlisi els posts al blog el blog de Rosa Díez des de març fins a juny de 2013. Aquests han estat:

• “De pactos y sectetos” (03-06),

• “Ondarroa siempre ha sido un lugar complicado” (15-05),

• “Como dos gotas de agua” (29-04),

• “Querella preferentes: contra la impunidad y por la regeneración democrática” (16-04),

• “NO” (25-03),

• “Las oportunidades perdidas de PP y PSOE” (22-03),

• “No hay mayor corrupción política y democrática que la permisividad ante ETA” (17-03),
• “La perversión de la política” (11-03).

En tots aquests textos les paraules que, evidentment, han estat més utilitzades han estat articles com “el, la, los, las” o conjuncions com “a, y, o”. Entrant a considerar noms comuns la paraula més utilitzada ha estat “gobierno” amb 32 vegades. Aquesta ha estat associada principalment al verb fer en la forma “haga” però també al verb saber en la forma “sabe” o al verb creure en la forma “cree”. L'associació amb noms comuns ha estat principalment amb “batasuna”, “socialista”, “amigo” o “democrático. El segon nom, en aquest cas nom concret, ha estat “ETA”, usat 28 vegades. Les paraules amb que s'ha associat han estat principalment verbs com “vuelva”, “reclama”, “atentaba” o “toma”. Amb 27 vegades la tercera paraula més utilitzada ha estat un adverbi: “más”, seguida de política (26) y “nos” (21). A més distáncia ja trobem “PP” (17) i “PSOE” (16) , “democràcia” (15), “España” (14) i “ciudadanos” (12). Destacar ara aquesta darrera paraula com apel·latiu habitual per al conjunt de la població a diferència d'altres com “hombres”(0), “mujeres” (0), o “personas”(1). Dins les absències destacar també la d'altres partits polítics: CIU (0), PNV (0), per exemple, els quals són anomenats com “nacionalistas” (2) . En aquest mateix sentit no apareixen “catalanes” (0) o vascos (0), y sí “españoles”, al menys en una ocasió. Altres paraules utilitzades sovint són “pacto”, “ellos” (11) , “estado” “partidos”, “diputados”, (9), “acuerdo”, “pactarán” “hecho” “claro”, “siempre” (8) o “estamos” i “somos”, amb 7 vegades.

Aquest panorama lexicomètric ens dona idea d'un discurs directe amb objectius molt clars, com poden ser el govern o ETA, on aquests s'associen a verbs com fer, creure o saber. Cal dir que , tot i no prendre conclusions precipitades, xoca bastant aquest tipus d'agenda blocaire en comparació per exemple amb la que presentava en Daniel Meri al seu blog Benvinguts a l'hipertext. S'estableix, igualment, una distinció en tot el context entre un nosaltres i un ells, on el nosaltres són els ciutadans i l'ells els partits principals de l'Estat. Destaquen, al meu parer, dues qüestions. Per una banda el fet d'obviar referir-se a partits catalans i vascos com a tals i fer-ho, en canvi, sota el sobrenom de “nacionalistes”. Per una altra, existeix un cert tó institucional i eclèctic en l'ús de paraules habituals com “España”, “política”, “democràcia” o la mateixa “ciudadanos” amb les que sembla haver-hi una voluntat d'identificació. En darrer terme, en un segon nivell d'utilització podem parlar de paraules com “pacto”, “acuerdo” “pactarán”, “somos” o “estamos” on es podríen definir una segona linia d'objectius a mostrar en el bloc.

Un Homer hipertextual

El texte de Koskima ve a respondre en certa mesura aquelles preguntes que a un se li plantejen quan llegeix la teoria introductòria a les ficcions hipertextuals. Mitjançant un anàlisi d'una ficció hiperextual clàssica com és la reiterada Afternoon, a story, és possible fer-se una idea aproximada de la forma en que es desenvolupa la lectura de ficció hipertextual. Al respecte crec important destacar alguns punts:

• a la narrativa convencional existeix una sola història i una trama que reordena els aconteixements. A Afternoon aquesta divisió és problemàtica ja que diferents lectures produeixen, no tan sols trames diferents, sinó també històries diferents. Tot i això si un segueix un nombre de camins suficient és possible també reconstruir una mena d'història comuna.
• Aquestes trames es construeixen mitjançant enllaços a seleccionar pel lector. Aquests enllaços poden ser condicionals. És a dir que només són operatius si s'ha seguit un camí. Aquest fet crec que obre una vía per a la producció de sentit i l'evitament de l'absurd, cosa que em preocupava en la visió que tenia fins ara.
• Un altre tema que no acabava de veure clar de l'hipertext de ficció és que el lector es consideri autor. Koskima en diu “comparar l'arquitecte amb el guia turístic”. D'alguna manera es reconeix que l'actuació del lector està limitada per les possibilitats de l'autor. Tanmateix, sí que se'l podria anomenar co-narrador, en el sentit que pot alterar l'ordre de la narració. En la mesura que altera aquest ordre, altera també la interpretació dels personatges i, d'alguna manera, els crea.
• L'hipertext de ficció no té inici ni final definits clarament de manera que no es pot considerar narratiu.

Reconec que després de llegir gairabé tot el text de Koskima segueixo sense tenir una idea clara del que representa la lectura d'un hipertext de ficció. Dic gairabé perquè, seguint l'avís de l'autora no he llegit alguns dels pàrrafs. La única manera vàlida al final per entendre tot plegat serà enfrontar-se un mateix a la literatura hipertextual tal com en el seu moment ho vaig fer amb els textos d'Homer. De tant sentir-ne a parlar, m'han entrat ganes de llegir Afternoon.

BIBLIOGRAFIA:

-  Borràs, L. (ed.) (2005). Textualidades electrónicas. Nuevos escenarios para la literatura. Barcelona. Ed. UOC.

L'excepció literària

L'apassionant anàlisi de Carlos Moreno planteja per a l'aficionat a la literatura però no especialista alguns plantejaments sorprenents i no per això menys obvis. Jo mateix, quan vaig començar a estudiar tenia la (il·lusa)  intenció de conèixer suficientment els contextos històrics per a poder llegir i assaborir allò que s'entén per literatura. La novel·la de Dostoyevski i la "nivola" d'Unamuno eren els meus favorits. Però què s'entén per literatura? Aquí és on el texte de Moreno aclareix conceptes.

Per sort o per desgràcia un està obligat a aprendre certa dosi de matèria literària a l'escola i, entre altres coses, se li ofereix un canon que enfronta una certa quantitat d'obres escollides que s'entenen per literatura, a tota la resta de textos, filosòfics, científics, assaigístics (o tot alhora) els quals es classifiquen d'una altra manera. Tanmateix, aquesta classificació és, com diu Barthes, una "reducció newtoniana". Aquesta reducció és filla del liberalisme (sota el concepte d'autoría i propietat privada) i el nacionalisme (que utilitza el canon com a cohesionador social linguístic) i, en gran mesura, neta de la invenció de la imprempta i l'utilització generalitzada del còdex.  Tanmateix cal adonar-se que aquesta concepció tancada de la literatura és l'excepció i que, en el que resta de història de la literatura, aquesta és hipertextual. Ho és, per exemple, en el sentit que els escrits no estan tan sols pensats per a ser llegits en soledat sinó per a ser representats. És a dir, re-presentats. Tornats a representar, tornats a dir, oralment, refets de manera contínua. En aquest sentit els textes són fragments d'hipermèdia, sempre oberts a noves lectures, com desgrana la teoria postestructuralista.

Així, si en el meu primer post al blog, reclamava la inclusió d'Adorno o Montaigne com a representants de l'hipertext, probablement només mostrava la meva ignorància de la història literària. D'igual manera, en el darrer post possiblement confonia narrativa i novel·la (probablement per la meva afició quixotesca) i, en aquest sentit, Moreno, precisament mencionant Afternoon, a Story, es posiciona dient que la novel·la només durarà el que duri la forma impresa. Cosa que per una altra banda, seguint un altre dels llibres de l'assignatura, com és el de Gil i Rodríguez (2011), crec que anirà per llarg.

BIBLIOGRAFIA:

- Manuel Gil i Joaquin Rodríguez (2011). El paradigma digital y sostenible del libro. Madrid. Trama ed.
- `Carlos Moreno Hernández (1999). Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica, Madrid. UNED.

Narravitat hipertextual sota sospita

El text de Domingo Sanchez-Mesa m'ha servit per posar damunt la taula dos interrogants que m'aparegueren referents a la narrativa hipertextual en llegir el texte introductori a l'hipertext escrit per en Joan Campàs. Allà s'oferien petits resums de forma i contingut de diversos títols esdevinguts clàssics. La curiositat per una forma literària desconeguda per a mi va fer que cerquès al web algún títol disponible i fins i tot vaig encetar-ne un que vaig haver de deixar per més tard per les exigències del curs.

Així, els interrogants que se'm plantejaven eren: és possible explicar històries sense principi ni final o bé, on aquestes històries es construeixen en la mateixa lectura? La perspectiva de que sí és possible m'impressiona per la hipotètica capacitat constructiva dels autors hipertextuals que vindrien a ser cóm grans jugadors d'escacs literàris. Per una altra banda, em preocupava la qualitat estètica dels relats. Sovint, quan llegim literatura tradicional ho fem saborejant les paraules, atents als jocs lingüístics. No posaria en perill aquest joc estètic la interactivitat? En aquest cas la meva resposta intuitiva era que possiblement es crearien nous jocs estètics diferents. Ni millors ni pitjors.

Tanmateix, l'anàlisi que fa el texte de Sanchez-Mesa no es pas entusiasta i sí força crític. És la narrativitat que es proposa des dels àmbits postestructuralistes/ hipertextuals atractiva per al gran públic? O passarà com amb la música de vanguardia al segle XX només apta per a un cercle reduït? Però encara hi ha més, existeix una vertadera narrativitat hipertextual/postestructuralista en clàssics com Afternoon a Story? O només podem parlar d'una forma antinarrativa? Si es veritat que existeix un discurs multiseqüencial emmagatzemat per l'autor i una sèrie de possibles discursos creats per el lecto-autor en una sèrie de possibles històries, no és aquest mateix lecto-autor el que necessita la creació d'un sentit no existent? Existeix un ordre fixat de l'estructura narrativa per a les persones al mode en que Levi-Strauss concebia les estructures de la ment? Si no és així, perquè apareixen les mateixes estructures narratives en cultures sense contacte com mostra Joseph Campbell als seus llibres? És possible una narrativa no convencional com la que planteja l'hipertext que no sigui un joc teòric per al plaer intel·lectual? I tanmateix, no és això la literatura moderna?

No em veig amb cor de respondre tantes preguntes, sobretot sense enfrontar-me directament als textos (hipertextos). El que sí que tinc és curiositat i ganes de llegir alguns dels títols dels que s'ha parlat. Tot i que serà una lectura diferent, probablement no exactament narrativa.

- BIBLIOGRAFIA: 

- Virgilio Tortosa (ed) (2008). Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante. Publicaciones Universidad de Alicante.

- Joseph Campbell (1998): El heroe de las mil caras. Fondo de cultura económica.

Llenguatge i internet: descobrint la "ciberparla"

El llibre de David Crystal introdueix (al manco m'ha introduït a mi) en el concepte de ciberparla. Aquesta estaria formada per totes aquelles noves formes lèxiques, gramàticals o sintàctiques creades per la xarxa en les seves diferents versions a la web, al correu o al chat (el llibre és del 2001, actualment caldria tot un capítol per parlar de twitter). Paraules com flaming, geeks o troll s'inclouen en el nou lèxic habitual per al netizen o ciberciutadà, però també altres, com memòria ram, disc dur o estar desconectat, s'han incorporat a la parla habitual lluny de la xarxa. Igualment noves expressions abreviades son conegudes per totes aquelles persones aferrades a la conversa en mòbils o xats en els quals l'escriptura es fa dificultosa (tot i l'evident habilitat dels usuaris) o el temps d'espera insoportable. Reconec que les úniques que m'han arribat són LOL (laughing out loud) de la qual s'ha fet fins i tot una pel·lícula i B7s (que ja es veu què vol dir i m'envia de tant en tant la meva dona). Així, “el mitjà importa” i es fa necessària una adaptació del llenguatge a la tecnologia.

El llibre es fa ressó igualment de certes pors que associen la pèrdua de formalitat en el llenguatge a la xarxa amb una certa pèrdua qualitativa de la llengua. Tanmateix, Crystal explica suficientment com cada cosa té el seu moment i, així, la web és un mitjà principalment format per textos escrits formals (més o menys caòtics segons el disseny web o l'expertesa tecnològica però en clar procès de millora). De la mateixa manera posa damunt la taula el problema de la globalitat de l'anglès per a les comunicacions en xarxa. Aquí, tot i apuntar que l'estadística diu que cada vegada s'utilitzen més llengües diferents, també evidència que les llengües minoritàries tindran dificultats per exemple per als programes de reconeixement de veu. He pogut comprovar doncs personalment cóm a la tablet de mon pare el programa reconeixia “guguel” com a “google”, però en canvi per anar al meu blog de l'assignatura de Mitjans de comunicació “el calaix dels mitjons” em calia escriure-ho per la inutilitat de dir-ho de veu.

Sigui com sigui, per a Crystal, aquesta ciberparla que analitza s'ha d'incloure dins “la mayor revolución del lenguaje que haya habido jamás” (p.276) en un context mediat per la comunicació via ordenador i amb unes conseqüències socials que l'autor no s'aventura a desvetllar.

- David Crystal (2002). El lenguaje e Internet. Madrid. Cambridge University Press

Pluma de ganso

El texte d'Isidro Moreno explica suficientment cóm es fa necessari un coneixement profund de les possibilitats tecnològiques per tal d'utilitzar tota la capacitat de l'escriptura hipertextual. Infografia, tipografia, fotografia i audiovisual han de èsser integrats dins la narrativa de manera adequada per tal que el que es vol expressar sigui expressat de la millor manera possible. D'aquesta manera, l'anomenat lectoautor es veurà implicat en un diàleg amb la narració en el que seleccionant, transformant i construïnt descobrirà nous aspectes que ni l'autor de l'hipertext hauria pensat. L'escriptura hipertextual obre així dos aspectes a tenir en compte: per una banda el coneixement tecnològic i per una altra el coneixement de les estructures de pensament. S'ha de dir que si la ment té una forma de funcionar aquesta no és en absolut la de la estructura lineal habitual. El que es fa possible ara mitjançant les estructures d'escriptura interactiva és recuperar una expressió que emuli el funcionament neuronal. Moreno parla d'estructures lineals amb metaestructura interactiva, lineals amb intrainteractivitat intel·ligent, interactives subsidiàries d'estructures lineals, iterativo-interactives, obertes, semiobertes o convergents i, fora de mantenir un discurs únicament teòric, dona exemples aclaridors d'aplicació museística realitzats per ell mateix. Cal doncs, posar-se al dia de les possibilitats expressives per tal de “manejar la pluma digital con igual soltura que la pluma de ganso” (p.128).

- Virgilio Tortosa (ed) (2008). Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante. Publicaciones Universidad de Alicante.

L'hipertext dins la tradició de transmissió de coneixement

Una de les principals ensenyances que el texte de Séré aporta fa referència a l'existència d'una tradició en la forma de la transmissió de coneixements. És curiós observar cóm, des d'abans de la invenció de la impremta, una mena de forma hipertextual es presenta al llenguatge escrit de manera que la podríem anomenar gairabé com a natural per als processos d'aprenentatge. Aquesta forma proposa una lectura transversal, otorga una coherencia com a tot significant, facilita la consulta visual i suggereix un recorregut de consulta, sempre en funció de l'usuari i dels moments de l'aprenentatge. Cal demanar-se ara, quines novetats implica la realització hipertextual en suport digital tal com la coneixem en l'actualitat i, en aquest sentit, el texte de Séré ofereix algunes molt bones pistes. 

"La herramienta informàtica utilitzada en el documento hipertexto, además de usar las mismas características formales que los géneros anteriores, ofrece una mayor flexibilidad de composición de las páginas y una interactividad más intensa que libera a los usuarios". (p.128)

D'aquesta manera l'eina informàtica del document hipertext planteja canvis i millores en els sistemes anteriors d'aprenentatge alhora que es construeix com a sintesi formal d'aquells. 

Un dels canvis, com vèiem, vindria donat pel suport en pantalla que aniria encaminat a un desenvolupament continu, no jerarquitzat, de la informació el que implicaria en primer lloc, una nova memòria espacial i física i, en segon, una memorització de gestos relacionats amb la manipulabilitat de la pantalla.

Una de les millores, segons Séré, vindria donada per la profunditat d'emmagetzament del document hipertextual, de manera que, mitjançant Internet, l'usuari pot accedir a fonts enciclopèdiques o a altres fonts relaciones. 

 "el documento hipertexto se presenta, por ello, como un nuevo género, más universal que los precedentes en cuanto su accesibilidad a los conocimientos y más flexible, en la medida que puede responder mejor a las necesidades reales de los aprendientes" (p. 130)

Finalment, una altra millor respecte els sistemes tradicionals ve donada per la capacitat de no ser un document tancat en sí mateix i abocat a envellir, sinó que poden realitzar-se transformacions i afegir nous documents. 

BIBLIOGRAFIA:

- Séré, Arlette: El documento hipertexto en el discurso de transmisión de conocimientos, Universidad Complutense, pp. 117-136

Montaigne, Adorno: precedents de l'hipertext?

M'agradaria encetar aquest blog dedicat a l'hipertext parlant d'un autor al que m'he hagut d'enfrontar en altres temaris i que no ha sorgit encara en aquesta assignatura: Theodor Adorno. Pels qui no estigueu familaritzats dirè que pertany a l'Escola de Frankfurt (Walter Benjamin, Horkeheimer, Habermas, Marcuse...) i al moviment conegut com la teoria crítica. Aquest context ens ha de situar doncs en el testimoni recollit de la teoria marxista amb la intenció de dur-la un poc més enllà en l'àmbit cultural. Potser un dels temes principals que es tracten és el de la raó instrumental com a causa de les patologies de la modernitat. Si us interessa, de fet probablement heu cursat o cursareu l'assignatura de pensament filosòfic contemporani. Tanmateix,"yo he venido aquí a hablar de mi libro" que deia aquell, i aquest llibre és "El ensayo como forma", inclòs dins Notas sobre literatura

En aquest petit assaig Adorno fa una defensa de l'assaig com a forma del discurs crític, convertint-se alhora el text en assaig ell mateix, mentre crítica el discurs positivista i la raó instrumental de la modernitat. Tanmateix, el que m'ha sobtat mentre el treballava són les profundes similituds que aquesta forma-assaig, tal com la proposa Adorno, té amb la forma de l'hipertext i, en aquest sentit, amb la teoria del caos. Adorno defensa el descentrament, la parataxi, l'absència d'inici, nus o final, així com és nega un sentit únic. Al contrari, es treballa relacionant el fluxe de proposicions tal com sorgeixen al pensament, es cerca la veritat com un fí utòpic, tot en una obra que queda oberta i, la qual, exigeix interpretació per al lector en la mateixa mesura que existeix interpretació en l'escriptura.  No he pogut evitar relacionar aquests termes amb l'hipertext tal com l'estem estudiant i, de fet, em demano perquè no es considera Adorno un precedent no informàtic de l'hipertext. Posats a demanar.... perquè no considerem Montaigne un precedent de l'autor d'hipertextos? Potser és demanar massa.

En fi, només recomanar aquest text per tots aquells que esteu cansats de la literatura tal com es presenta habitualment i estigueu interessats en noves formes de coneixement. Per a fer boca us deixo un fragment:

"Pero no porque el arte y la ciencia se escindiera en la historia ha de hipostasiarse su oposición. La aversión a la mezcla anacrónica no santifica una cultura organizada por compartimentos. Pese a toda su necesidad, esos compartimentos acreditan institucionalmente también la renuncia a la verdad entera. Los ideales de lo puro e inmaculado, que son comunes al ejercicio de una verdadera filosofía. orientada a valores de eternidad, a una ciencia a

prueba de golpes y de la corrosión, herméticamente organizada toda ella, y a un arte de intuiciones sin conceptos, portan la huella de un orden represivo"

Theodor Adorno (2003): "El ensayo como forma", en Notas sobre literatura, Ed. Akal