dimarts, 21 de maig del 2013

Narravitat hipertextual sota sospita



El text de Domingo Sanchez-Mesa m'ha servit per posar damunt la taula dos interrogants que m'aparegueren referents a la narrativa hipertextual en llegir el texte introductori a l'hipertext escrit per en Joan Campàs. Allà s'oferien petits resums de forma i contingut de diversos títols esdevinguts clàssics. La curiositat per una forma literària desconeguda per a mi va fer que cerquès al web algún títol disponible i fins i tot vaig encetar-ne un que vaig haver de deixar per més tard per les exigències del curs.

Així, els interrogants que se'm plantejaven eren: és possible explicar històries sense principi ni final o bé, on aquestes històries es construeixen en la mateixa lectura? La perspectiva de que sí és possible m'impressiona per la hipotètica capacitat constructiva dels autors hipertextuals que vindrien a ser cóm grans jugadors d'escacs literàris. Per una altra banda, em preocupava la qualitat estètica dels relats. Sovint, quan llegim literatura tradicional ho fem saborejant les paraules, atents als jocs lingüístics. No posaria en perill aquest joc estètic la interactivitat? En aquest cas la meva resposta intuitiva era que possiblement es crearien nous jocs estètics diferents. Ni millors ni pitjors.

Tanmateix, l'anàlisi que fa el texte de Sanchez-Mesa no es pas entusiasta i sí força crític. És la narrativitat que es proposa des dels àmbits postestructuralistes/ hipertextuals atractiva per al gran públic? O passarà com amb la música de vanguardia al segle XX només apta per a un cercle reduït? Però encara hi ha més, existeix una vertadera narrativitat hipertextual/postestructuralista en clàssics com Afternoon a Story? O només podem parlar d'una forma antinarrativa? Si es veritat que existeix un discurs multiseqüencial emmagatzemat per l'autor i una sèrie de possibles discursos creats per el lecto-autor en una sèrie de possibles històries, no és aquest mateix lecto-autor el que necessita la creació d'un sentit no existent? Existeix un ordre fixat de l'estructura narrativa per a les persones al mode en que Levi-Strauss concebia les estructures de la ment? Si no és així, perquè apareixen les mateixes estructures narratives en cultures sense contacte com mostra Joseph Campbell als seus llibres? És possible una narrativa no convencional com la que planteja l'hipertext que no sigui un joc teòric per al plaer intel·lectual? I tanmateix, no és això la literatura moderna?

No em veig amb cor de respondre tantes preguntes, sobretot sense enfrontar-me directament als textos (hipertextos). El que sí que tinc és curiositat i ganes de llegir alguns dels títols dels que s'ha parlat. Tot i que serà una lectura diferent, probablement no exactament narrativa.

- BIBLIOGRAFIA: 


- Virgilio Tortosa (ed) (2008). Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante. Publicaciones Universidad de Alicante.
- Joseph Campbell (1998): El heroe de las mil caras. Fondo de cultura económica.

2 comentaris:

  1. Crec que com bé insinues al final la literatura del és molt més que narrar. Una part bàsica de la literatura és l'expressar-se, el com narrar, l'ús del llenguatge per a quelcom més que per a comunicar-se (des d'intentar anar més enllà com el Finnegans a desautoritzar l'ús comú). Pensem què és el que ens fan atractius autors com Bernhard, Virginia Woolf o Faulkner...

    ResponElimina
  2. Apareixen preguntes clares i punyents al teu text, i comparteixo els dubtes. En definitiva quan fem servir el llenguatge estem traduint els nostres pensaments i posant-los en ordre perquè siguin comprensibles per als altres. La literatura tradicional penso que també ho feia així. Si una creació literària busca un funcionament més semblant al funcionament més complex i associatiu del cervell, exigeix una actitud activa i un esforç més gran del lector, però pot generar un nombre indeterminat de camins de lectura. Això vol dir que es renuncia a donar una visió del món, per no determinar els altres, per no exercir sobre ells cap domini? No voldria dir que es renuncia a transmetre certa informació? No entraria això d'alguna manera en contradicció amb la cultura, que consistia bàsicament en transmetre informació socialment?

    Lorenzo

    ResponElimina