Montaigne, Adorno: precedents de l'hipertext?

M'agradaria encetar aquest blog dedicat a l'hipertext parlant d'un autor al que m'he hagut d'enfrontar en altres temaris i que no ha sorgit encara en aquesta assignatura: Theodor Adorno. Pels qui no estigueu familaritzats dirè que pertany a l'Escola de Frankfurt (Walter Benjamin, Horkeheimer, Habermas, Marcuse...) i al moviment conegut com la teoria crítica. Aquest context ens ha de situar doncs en el testimoni recollit de la teoria marxista amb la intenció de dur-la un poc més enllà en l'àmbit cultural. Potser un dels temes principals que es tracten és el de la raó instrumental com a causa de les patologies de la modernitat. Si us interessa, de fet probablement heu cursat o cursareu l'assignatura de pensament filosòfic contemporani. Tanmateix,"yo he venido aquí a hablar de mi libro" que deia aquell, i aquest llibre és "El ensayo como forma", inclòs dins Notas sobre literatura

En aquest petit assaig Adorno fa una defensa de l'assaig com a forma del discurs crític, convertint-se alhora el text en assaig ell mateix, mentre crítica el discurs positivista i la raó instrumental de la modernitat. Tanmateix, el que m'ha sobtat mentre el treballava són les profundes similituds que aquesta forma-assaig, tal com la proposa Adorno, té amb la forma de l'hipertext i, en aquest sentit, amb la teoria del caos. Adorno defensa el descentrament, la parataxi, l'absència d'inici, nus o final, així com és nega un sentit únic. Al contrari, es treballa relacionant el fluxe de proposicions tal com sorgeixen al pensament, es cerca la veritat com un fí utòpic, tot en una obra que queda oberta i, la qual, exigeix interpretació per al lector en la mateixa mesura que existeix interpretació en l'escriptura.  No he pogut evitar relacionar aquests termes amb l'hipertext tal com l'estem estudiant i, de fet, em demano perquè no es considera Adorno un precedent no informàtic de l'hipertext. Posats a demanar.... perquè no considerem Montaigne un precedent de l'autor d'hipertextos? Potser és demanar massa.

En fi, només recomanar aquest text per tots aquells que esteu cansats de la literatura tal com es presenta habitualment i estigueu interessats en noves formes de coneixement. Per a fer boca us deixo un fragment:

"Pero no porque el arte y la ciencia se escindiera en la historia ha de hipostasiarse su oposición. La aversión a la mezcla anacrónica no santifica una cultura organizada por compartimentos. Pese a toda su necesidad, esos compartimentos acreditan institucionalmente también la renuncia a la verdad entera. Los ideales de lo puro e inmaculado, que son comunes al ejercicio de una verdadera filosofía. orientada a valores de eternidad, a una ciencia a

prueba de golpes y de la corrosión, herméticamente organizada toda ella, y a un arte de intuiciones sin conceptos, portan la huella de un orden represivo"

Theodor Adorno (2003): "El ensayo como forma", en Notas sobre literatura, Ed. Akal