L'apassionant anàlisi de Carlos Moreno planteja per a l'aficionat a la literatura però no especialista alguns plantejaments sorprenents i no per això menys obvis. Jo mateix, quan vaig començar a estudiar tenia la (il·lusa) intenció de conèixer suficientment els contextos històrics per a poder llegir i assaborir allò que s'entén per literatura. La novel·la de Dostoyevski i la "nivola" d'Unamuno eren els meus favorits. Però què s'entén per literatura? Aquí és on el texte de Moreno aclareix conceptes.
Per sort o per desgràcia un està obligat a aprendre certa dosi de matèria literària a l'escola i, entre altres coses, se li ofereix un canon que enfronta una certa quantitat d'obres escollides que s'entenen per literatura, a tota la resta de textos, filosòfics, científics, assaigístics (o tot alhora) els quals es classifiquen d'una altra manera. Tanmateix, aquesta classificació és, com diu Barthes, una "reducció newtoniana". Aquesta reducció és filla del liberalisme (sota el concepte d'autoría i propietat privada) i el nacionalisme (que utilitza el canon com a cohesionador social linguístic) i, en gran mesura, neta de la invenció de la imprempta i l'utilització generalitzada del còdex. Tanmateix cal adonar-se que aquesta concepció tancada de la literatura és l'excepció i que, en el que resta de història de la literatura, aquesta és hipertextual. Ho és, per exemple, en el sentit que els escrits no estan tan sols pensats per a ser llegits en soledat sinó per a ser representats. És a dir, re-presentats. Tornats a representar, tornats a dir, oralment, refets de manera contínua. En aquest sentit els textes són fragments d'hipermèdia, sempre oberts a noves lectures, com desgrana la teoria postestructuralista.
Així, si en el meu primer post al blog, reclamava la inclusió d'Adorno o Montaigne com a representants de l'hipertext, probablement només mostrava la meva ignorància de la història literària. D'igual manera, en el darrer post possiblement confonia narrativa i novel·la (probablement per la meva afició quixotesca) i, en aquest sentit, Moreno, precisament mencionant Afternoon, a Story, es posiciona dient que la novel·la només durarà el que duri la forma impresa. Cosa que per una altra banda, seguint un altre dels llibres de l'assignatura, com és el de Gil i Rodríguez (2011), crec que anirà per llarg.
BIBLIOGRAFIA:
- Manuel Gil i Joaquin Rodríguez (2011). El paradigma digital y sostenible del libro. Madrid. Trama ed.
- `Carlos Moreno Hernández (1999). Literatura e Hipertexto. De la cultura manuscrita a la cultura electrónica, Madrid. UNED.
Hola Josep,
ResponEliminaNo puc estar d’acord amb l’afirmació de Moreno anticipant la mort de la novel•la, en part perquè no crec en la mort de la forma impresa. Més aviat em posiciono al costat d’en Gil i d’en Rodriguez i, per extensió, d’Umberto Eco que somia un futur amb tots dos tipus de formats literaris. Al menys, així ho espero...
Coincideixo en que cada format ha de trobar el seu espai. Cap tecnologia ha acabat amb l'anterior. El que hi ha són adapatacions.
EliminaGràcies pel teu comentari Tomàs.
Jo també prefereixo pensar que la convivència del format analògic i digital és possible i de fet, avui dia, és així. Jo tinc un ebook i crec que encara li falta recorregut ja que crec que, a vegades, no és capaç de estar a l'alçada del llibre imprès. No deixa de ser curiós que nosaltres que estudiem en una universitat digital encara marquem la opció "enviar materials impresos"...
ResponEliminaJo reconec que demano els materials en format imprés però els llegeixo (des de l'assignatura d'en Joan Campàs sobre art del segle XX) en format digital. Tot i això no he trobat lectura igual de gratificant que la del llibre imprés, amb la seva textura, el seu so, els seus olors i, sobretot, el descans de la vista...
ResponEliminaGràcies pel comentari Alba